Quan marxem de campaments, colònies o de ruta, l’hora de menjar és un espai indispensable per treballar hàbits. El que hi passa és tot un aprenentatge; des dels torns que fem per parar taula i recollir-la, passant per com i què mengem, com dinamitzem les estones dels àpats, la intendència...

Tenir una actitud tranquil·la i distesa per menjar fa que aquest moment esdevingui en un entorn saludable i d’alta càrrega educativa perquè, si bé és un fet biològic, també és un fet social i cultural i, per tant, educable. Però què passa quan hi ha alguna cosa que no ens agrada? Hem d’obligar als infants a menjar-s’ho tot?

L’esplai Penyes Altes ens presenta una bona pràctica que va néixer un dia que parlaven sobre els problemes que tenien amb alguns infants quan havien de menjar determinats aliments. Partint de la base que és important menjar de tot i de manera equilibrada, la realitat és que sempre hi ha alguna cosa que, potser per gust o textura, no ens agrada. Per no fer-ho passar malament a ningú, l’equip de monitores va inventar “l’aliment prohibit”.

El primer dia de colònies, infants i monitores es reuneixen i -molt important- sense saber què hi haurà de menú, comparteixen allò que els hi agrada i el que no, decidint així quin serà l’aliment “prohibit”, és a dir, aquell que menys agradi a cada persona. A continuació, escriuen en una cartolina els noms de totes, juntament amb l’aliment escollit, i la pengen al menjador. A partir d’aquest moment, si al llarg de tots els àpats toca l’aliment que algú hagi triat, aquesta persona tindrà el privilegi de no menjar-se’l, sempre amb la condició que haurà de ser responsable i menjar-se la resta d’aliments, agradin més o menys. Per això no es pot posar un genèric, com ara “peix” o “amanida”, sinó que s’ha de concretar amb un tipus, com per exemple “lluç” o “enciam”.

Hem de posar la nostra atenció en què, com i per què fem les coses durant els àpats, ja que és un espai on aprendrem de manera vivencial i espontània. Us aportem algunes consideracions per a la reflexió:

  • Treballar a l’esplai tots aquells hàbits d’alimentació, d’higiene i de descans, contribueixen a reforçar l’autonomia personal i la independència de la persona. Això ens fa més lliures per establir relacions entre iguals, treballar la seguretat i l’autoestima.
  • El menjador és un espai de referència en aquestes activitats. Traiem-hi tot el potencial; podem aprofitar per penjar els torns i tasques, el podem ambientar i decorar segons l’eix d’animació, o ser un espai on explicar informacions del grup, relatives a l’estada i a les activitats.
  • No recomanem utilitzar mai el menjar com a eina per aconseguir una conducta determinada. L’aliment no ha de ser un premi o un càstig, sinó un fet quotidià bàsic.
  • Els infants perceben les monitores com a persones adultes i, com a tals, poden considerar-les un referent. Cal que actuem amb la mateixa exigència que demanem i no caure en contradiccions: no podem dir una cosa i fer-ne una altra. Amb els aliments hem de fer el mateix.
  • El fet que l’infant participi en el procés de preparació del menjar també ajuda molt a què després s’ho mengi. Els hi fa més il·lusió perquè és el resultat del que han cuinat pel grup i fa que aquell aliment no es vegi tan dolent i es valori. Passa quelcom similar amb l’estètica dels plats. Ser creatius fa que el menjar ens entri més pels ulls i ens vingui més de gust.

Teniu altres idees per treballar tots aquests hàbits? Com afronteu els àpats quan sou fora? Segur que teniu molt bones pràctiques per compartir! No us oblideu de fer-les arribar als vostres coordinadors de projectes del territori. Per altra banda, us animem a mirar el Banc de Recursos: hi trobareu un document per calcular quantitats de mejar segons l’etapa evolutiva de l’infant, així com algunes receptes i altres informacions que us poden donar eines per a tenir presents en aquests espais!